Temps de llançament: 2025-04-27
La plaça de Tian'anmen és una de les places de la ciutat més grans del món. Està situat al cor de Pequín. Tian'anmen va ser construït el 1417 i va ser la porta d'entrada a la ciutat prohibida. Ara la plaça s’estén a 880 metres de nord a sud i 500 metres d’est a oest. La superfície total és de 440.000 metres quadrats. Es tracta de la mida de 60 camps de futbol, prou ampli per allotjar mig milió de persones.
Amb més de quaranta hectàrees, la plaça de Tian'anmen ha de classificar -se com la plaça pública més gran de la Terra. Es tracta d’una creació moderna, en una ciutat que tradicionalment no tenia quadrats, ja que la planificació de la ciutat xinesa clàssica no permetia llocs on es poguessin reunir multituds. Tian'anmen només va arribar a ser quan es van esborrar els oficis imperials de banda i banda de la gran via processional que va conduir al sud des del palau fins a Qianmen i el temple del cel. L'antic eix nord -sud de la ciutat va ser així destruït i l'ampli estona de l'est, Chang'an Jie, que ara porta milions de ciclistes cada dia passats per la part davantera de la ciutat prohibida. En paraules d’un dels arquitectes: "El mateix mapa de Pequín era un reflex de la societat feudal, es volia demostrar el poder de l’emperador. Havíem de transformar -lo, vam haver de convertir Beijing a la capital de la Xina socialista". L’aproximació més fàcil a la plaça és del sud, on hi ha un terminal d’autobús i una parada de metro. Com que el quadrat està folrat de baranes (per al control de multitud), podeu entrar o sortir només a través de les sortides a l'extrem o al centre. No es permeten bicicletes i els carrers a banda i banda són d’una manera; El carrer del costat est és per al trànsit cap al sud, el costat oest per al trànsit en direcció nord.
La plaça ha estat l’escenari de molts dels moviments massius d’època de la Xina del segle XX: el primer demana democràcia i liberalisme pels estudiants del 4 de maig de 1919, demostrant contra el tractat de Versalles; les protestes anti-japoneses del 9 de desembre de 1935, exigint una guerra de resistència nacional; Els vuit mítings gestionats per escenes que van iniciar la revolució cultural el 1966, quan fins a un milió de guàrdies vermells alhora es van fer fora de Beijing per ser exhortades a l'acció i després es van enviar de nou per sacsejar les províncies; i la brutal demostració de Qing Ming de l'abril de 1976, en memòria de Zhou Enlai, que va assenyalar per primera vegada cap a la caiguda eventual de la colla de quatre. La plaça de Tian'anmen fa indiscutiblement una impressió forta, però aquesta plana de formigó esquitxada amb una digne estàtua i delimitada per edificis monumentals pot semblar inhumà. Juntament amb les sagnants associacions, per a molts visitants sovint deixa fred a la gent, sobretot als occidentals que no s’utilitzen per a representacions tan magistrals del poder polític. Tanmateix, per a molts turistes xinesos, la plaça és un lloc de pelegrinatge. Les multituds es troben en la presentació del cadàver del president Mao, d’altres que s’inclouen tranquil·lament el cap davant el monument als herois, un obelisc de trenta metres d’altura que commemora les víctimes de la lluita revolucionària. Entre els visitants, sovint veureu monjos, i la vista dels budistes robats que es troben davant dels sentinadors uniformats fora de la gran sala de la gent fa una sorprenent juxtaposició. D’altres vénen només per passar l’estona o per volar cometes, però l’ambient no està relaxat i aquí s’aplica una ￥ 5 de multa per escopir i fer brossa. A l'alba, la bandera de l'extrem nord de la plaça s'eleva en una cerimònia militar i es baixa de nou al capvespre, que és quan la majoria de la gent ve a veure -la. Després de la foscor, la plaça és més atractiva i, amb la seva severa suavitzada per la il·luminació dolça, es converteix en l’entorn de passejar famílies i amants.
